M’ho he passat molt bé! Sobretot perquè la xerrada ha anat evolucionant fins a convertir-se en un debat viu, on s’han mostrat molts punts de vista i on l’aportació de tots ha afegit una sèrie de reflexions molt interessants, apunto algunes de les idees que han anat sorgint:

• Confidencial! Qui hi posa el segell? Les persones som molt conscients de quina informació és privada i no es pot deixar en obert. La protecció de les dades personals és una preocupació de tots, per tant en un equip de treball l’autoregulació sobre què és confidencial i què no ho és funciona.
• No es tracta de tot o res. L’acció voluntària de compartir continguts, formes de processar i de generar coneixement té diferents nivells d’obertura. Es pot compartir amb un equip reduït, amb tot un departament, amb tot un grup de professionals o amb tota la Xarxa. La tasca que es realitza i la finalitat que es segueix ens acota els límits d’obertura.
• Trobem-nos! Les trobades presencials predisposen als equips de treball a compartir i interactuar en xarxa. Consoliden els bons vincles, necessaris per al treball en equip.
• Si us plau, per començar un dinamitzador! Els equips de treball funcionen molt millor si existeix la figura del dinamitzador, que ajuda a totes les persones de l’equip a incorporar pràctiques, eines i actituds que faciliten el treball col·laboratiu.
• Quina és la fita? Els fonaments del treball en equip està en l’aportació de cada una de les persones que formen el grup, amb les seves particularitats úniques. Però és bo dissenyar una estratègia conjunta que defineixi el marc del treball col·laboratiu.

Aquestes bones reflexions (i alguna altra que recordaré més tard) me les apunto i me les faig meves. Són els guanys que avui he obtingut, gràcies a participar en una jornada de treball on hi havia una trentena de persones disposades a compartir la seva visió particular. Sovint aquestes coses passen. :-)

Us deixo la presentació que hem fet servir de guió, perquè n’estic contenta, perquè crec que ha servit de metxa per encetar un debat molt ric, que ens ha ajudat a tots a aproximar-nos a una actitud oberta per al treball en equip.

Eines TIc per al treball en equip

Pengem aquí l’esquema que ens va servir de base per fer la nostra xerrada. Aquest cop hem substituït les diapositives per un mapa de bombolles en bubbl.us, una eina molt interessant per a fer esquemes que té coses bones i coses no tan bones. Com a bo té que sempre s’hi pot anar afegint contingut nou, aquest matí ja hi hem fet algun canvi. Com a dolent té el sistema per compartir-lo, poc flexible.

Clica damunt la imatge per veure tot l'esquema

L'espai-temps dins d'una wave.

Ja ho se, s’ha escrit molt sobre Google Wave. Amb totes les expectatives que ha generat és normal que es continuïn vessant tones de bits dedicades a la nova eina de Google, de manera que no crec que vingui d’unes quantes ratlles més en aquest blog.

Amb tot, no vull parlar tant de l’aplicació si no de les reaccions que ha despertat. No teniu la sensació que bàsicament s’ha parlat de “decepció”? Si fins i tot alguns l’han qualificat com el “bluff” de l’any.

És possible que aquesta idea l’hagi provocat el fet que, per separat, les eines que ens ofereix ja han estat inventades: els wikis, els ginys, la missatgeria instantània (al editar els textos m’arriba una aroma d’ICQ via retronasal)… Vaja, que més d’un deu haver tatxat Wave d’escudella de funcions que altres ja han inventat abans.

Ara bé: ha inventat Twitter la microescriptura? Gutenberg els llibres? Adrià la truita de patates? Però innovar no era repensar de forma diferent? Ens agradi o no en aquest món ja està tot inventat, i aquest fet, que a priori pot semblar una desgràcia, és en realitat l’oportunitat de tenir ja a l’abast tots els ingredients que ens permeten cuinar una quantitat de receptes que tendeix a infinit.

A mi Wave em sembla una eina fenomenal, ben rumiada i amb un gran futur per endavant. Era simple de concebre? Doncs a Google han estat els més ràpids, tu. Enveja em fan.

Avui desgrano aquella idea que diu:

En el web 2.0 la participació activa dels usuaris converteix la Xarxa en un espai de conversa.

Imatge de 4_EveR_YounG a Flickr

I llisto una sèrie d’idees per comentar i evolucionar.

Participar en una conversa és un acte de respecte i només es pot donar entre iguals.
Alliçonar, donar instruccions, manar, són coses diferents que no tenen res a veure amb l’acte de conversar.

Per construir una conversa són necessaris almenys dos interlocutors.
Has de trobar almenys una altra persona que et vulgui fer d’interlocutor, clamar en solitari se’n diu predicar o fer un monòleg.

El llenguatge no verbal també existeix a la Xarxa.
En forma d’enllaç, de sindicació, de rebot, de recomanació, de silenci…

Un dia et pots trobar cara a cara amb una persona que et fa saber que t’ha trobat a Internet i que li agrada allò que expliques.
En aquell moment és important continuar la conversa, perquè fora de la Xarxa les persones som les mateixes.

La conversa s’ha de viure amb comoditat i amb un alt grau de naturalitat.
Cal ser coherent amb allò que es defensa, només cal acotar la teva parcel·la temàtica. Igual que en la teva dinàmica diària acotes amb les altres persones la temàtica i l’enfoc de les converses. O és que potser parles de tot amb tothom?

Una conversa no és controla mai.
Perquè no es pot decidir quin rumb i quin enfocament imprimiran els altres participants. Si aquesta mena de descontrol et supera, llavors val més que no comencis a parlar.

Tu també participes en el rumb i l’enfocament de la conversa.
I les teves aportacions produeixen un efecte directe en els altres participants. Pots afavorir una conversa constructiva i positiva o bé pots encendre l’espurna d’un foc destructor.

Quan escopim imparables, sense tenir en compte el nostre interlocutor, estem matant la conversa.
D’això se’n diu desofegar-se, autojustificar-se, autocomplaure’s o autoconvèncer-se, però no té res a veure amb una conversa.

L’actitud més positiva en una conversa és la d’escoltar.
Amb atenció, amb calma, amb desig d’assimilar, comprendre i reprocessar allò que ens aporten els altres.

A Internet la conversa és asincrònica, multimitjà, pulsatòria, regular…
És un exercici de llarga durada, que mostra un actitud oberta, conscientment assumida, es nodreix amb cada gest,  és una predisposició a aprendre en equip, a aportar algun granet de sorra i a fer-te teu allò bo que aporten els altres.

Fotografia de eperales a Flickr

Portem gairebé dos anys publicant cada divendres un Tres Minuts, primer a Blogspot i després al Blog d’Enraona. Mirem enrere i veiem que ja hem tractat molts temes, hem recomanat aplicacions i eines: ara toca fer una aturada per fer una reflexió.

Ja no se’ns fa gens estrany això del web 2.0, les empreses amb iniciativa ja han vist que la Xarxa no és cap joguina i que cal saber encaixar-la en la forma de treballar. Vaja, que ja ho hem entès tots: el web 2.0 no són eines, ni aplicacions web, ni una aposta de futur, ni una oportunitat…

El web 2.0 és com hem acabat anomenant una dinàmica d’interacció on és molt important que cadascú, si vol, hi busqui i hi trobi facilitat i oportunitat per aprendre, per millorar, per conèixer, per treballar, per vendre, i sobretot, per participar en una desbandada de relacions entre persones amb les quals hem d’aprendre i evolucionar.

Les persones fa milers d’anys que parlem, aprenem, descobrim, ens enfadem, construïm i fem, fem, fem. Doncs continuem no? Aprofitem allò que tenim entre mans i continuem parlant, aprenent, descobrint construint, enfadant-nos, desenfadant-nos i fent, fent, fent… També a la Xarxa!

Darrerament tomba per casa el “Manual de educación canina” perquè la Piga necessita disciplina. És un llibre que fa bé la seva funció: algunes anècdotes, fotos que fan riure, bons consells i molta empatia.

Diu coses com per exemple: Entenem que no t’agradi renyar al teu animalet al carrer, et fa sentir malement, t’irrita i segurament no servirà de gaire. En aquest casos, t’aconsellem que etc… i et dóna un bon consell que apliques i funciona.

És molt recomanable ser empàtic en la redacció dels continguts. A les persones ens agrada que ens entenguin, perquè comprenem que si ens entenen sabran resoldre el nostre problema i quan un producte resol un problema es converteix en un producte desitjat.

De vegades no és fàcil. Sovint ens preocupa tant vendre bé els productes de la nostra empresa, hi posem tanta passió en mostra l’esforç del nostre treball que ens fa por explicar-nos poc i aboquem un carro de dades, característiques, valor, comparatives… Estic convençuda que aquestes dades també són interessants, crec fermanent que el nostre catàleg de productes ha donar la màxima informació possible, però abans cal captar l’atenció del possible compardor: primer cal picar-li l’ullet, sense enganyar-lo gens ni mica, cal explicar-li que ens posem a la seva pell i per tant sabrem resoldre un dels seus problemes.

Fa temps que a Enraona som lectors de Copyblogger, un fantàstic blog sobre habilitats de redacció per al web. I fa temps que volia fer traduccions lliures d’alguns dels articles que s’hi publiquen i incloure-hi reflexions pròpies sobre la redacció de textos per a la Xarxa.

Doncs apa, avui fem la primera versió lliure!

——–

Curt és més bo (4 apunts lliures extrets de Shorter is Better )

La gent tenim pressa i volem anar al gra, la palla ens avorreix i l’avorriment és el pitjor enemic d’un web.

Per això la recomanació més bàsica per a la redacció web és escriure curt i concís: una idea principal per cada paràgraf i sense retombs.

El disseny no és superflu

Utilitza el disseny per marcar els paràgrafs, esmicola-ho en petits fragments, posa-hi subtítols, evita els textos llargs i tirats. Si el text sembla massa llarg el lector/a no troba mai el moment per a llegir-lo, pensa “ho deixaré per més tard!” i més tard vol dir “mai”.

Les llistes numerades o puntejades són una forma molt efectiva d’oferir ordre i visibilitat a les idees interessants, no t’ha de fer mandra utilitzar-les.

Troba l’essència del missatge.

Abans d’escriure un text per al web amara’t de tota la informació, detalls, sensacions i dades…  La capacitat de síntesi s’aconsegueix quan es coneix molt bé un tema. Sintetitzar implica triar bé, quan més matèria base tinguis, més fàcilment obtindràs l’essència del missatge.

Un cop passat el període d’adaptació a nous sistemes de classificació, arriba el moment de gaudir dels resultats.

L’objectiu no només és trobar enlloc d’ordenar. També és aprendre i guanyar.

El plaer de llegir els llibres.

Després de molt de temps d’ordenar els meus marcadors en estructures d’arbre, vaig començar a provar alguns sistemes d’etiquetatge social, com Google Bookmarks o del.icio.us i el seu funcionament per etiquetes. Aquest sistema diu: deixa’t estar de buscar un sistema omnipotent, de fer branques, branquetes i branquetetes i aboca-ho tot al sac. Abans, però, penja unes poques paraules identificadores a cada element. Però sí, llença-ho tot junt.

Si més no això em semblava a mi, que desfeia un puzle enorme que havia costat mesos de fer i el tornava a llençar desmuntat a la bossa de plàstic original. Però l’augment d’eficiència va ser enorme: en l’ordenació? No! En la cerca. Perquè vaig concloure que, en certa manera, durant molt de temps m’havia interessat més la perfecció en l’ordenació que no el resultat en la cerca.

D’aquesta manera, els recursos de l’entrada anterior poden quedar etiquetats així:

• Etiquetes per a www.accuweather.com: “clima”, “ciència”, “eltemps”, “informació”, “món”, o inclús “vacances”.
• Etiquetes per a www.infomet.fcr.es: “clima”, “ciència”, “eltemps”, “informació”, “catalunya”, o també”vacances”.

Al cap i a la fi, són les paraules que em venen al cap quan miro de recordar el nom d’un recurs (“Sí, home! És una adreça que dóna dades climàtiques de Catalunya!” “I aquella altra, que vaig consultar per preparar les vacances a Suomi…!”)

I el fet d’afegir, eliminar o canviar les etiquetes d’un element no afecta a la resta d’estructura. Si afegim l’avantatge de poder compartir els elements amb altres usuaris, o de conèixer com ells etiqueten… les possibilitats es disparen.

No tancar-se a les noves formes de gestionar el pensament ens obre un ventall de noves possibilitats que per nosaltres mateixos no hauríem tingut accés mai.

Una de les petites revoltes que La Xarxa ens ha portat ha estat la manera en què la informació es classifica. Les dades, els documents, les imatges, els contactes… no han d’estar simplement ben ordenats, si no que han de poder-se trobar amb més rapidesa que mai i han d’estar accessibles per qualsevol persona del nostre entorn o organització.

Però això pot implicar un canvi de plantejament al qual no sempre és fàcil d’adaptar-nos.

El plaer de contemplar la llibreria.

Sempre he tingut una certa dèria per classificar i catalogar. Potser per això m’atrau la taxonomia aplicada a moltes ciències, com a la botànica, a la tipografia, als discos de música o als directoris dels ordinadors. Em diuen de vegades que penso en format “base de dades” (per bé o per malament?) intentant trobar la norma de classificació universal i permanent de les coses. Però la meva estratègia de classificació, des de ja fa un temps, se m’ha desmuntat del tot.

Amb les noves eines del que diem web 2.0 aquest sistema no acaba de funcionar. Posaré un exemple: tradicionalment jo sempre he ordenat els meus marcadors d’Internet (o favorits, o adreces d’interès) en una complexa estructura d’arbre. Un element com www.accuweather.com normalment l’he classificat dins de l’arbre així:

• Ciència i tecnologia > Clima > Internacional > www.accuweather.com

Seguint aquest sistema, el recurs www.infomet.fcr.es ha estat a

• Ciència i tecnologia > Clima > Local > www.infomet.fcr.es

Un sistema vàlid, però que obliga a tenir molt clara l’estructura. A més no afavoreix la realització de reformes, que es tornen molt costoses en temps.

Un altre inconvenient és que aquest sistema només l’entenc jo. Un altre persona, si hagués de buscar qualsevol dels dos recursos anteriors sense cap informació prèvia, potser començaria remenant per la carpeta “Informació”, i s’hagués trobat els llocs web dels diaris o de les agendes dels cinemes.

De totes formes, a mi no m’importava: el meu arbre feia goig, i donava gust només de veure’l amb les seves branques i sub-branques, i adonant-me que cada fulla estava al seu lloc de manera indiscutible, no podia estar en cap branca més.

Però la veritat és que m’estava perdent en els detalls…

L’eficàcia professional serà a través de la relació entre parells. Explica doncs, què construeixes en la teva feina i nodreix-te d’allò que expliquen els altres. Busca’t una bona xarxa de gent que t’expliqui coses interessants, estructura els teus pensaments en forma de post i aboca’ls a la Xarxa.

És contraproduent no fer un recull d’informació diària. El que no es recull es perd, a les llibretes, en bocins de paper, al teu cap… Llegir i escriure no és perdre el temps, és ordenar la matèria primera amb la qual construiràs nous pensament i amb les quals faràs funcionar el teu projecte.

En l’època del web 2.0 les empreses i els inversors canvien la forma per valorar els potencials candidats a treballar per a ells, ja no se’n refien de la impressió que algú causa en una sola trobada -en una entrevista de treball, o en una conferència- és en la seva activitat quotidiana que es reconeix la gent que aporta valor a les empreses. I el valor l’aporta:

• els que saben de què parlen, perquè reguralment tenen coses noves per aportar sobre el seu tema.
• Els que no s’amaguen dels seus coneixements i no els fa por compartir, perquè saben que són productors de nous pensaments, i que el seu potencial està en el que són capaços d’arribar a construir.