El blog d’Enraona

Fa temps que veig que molts dels serveis municipals que s’ofereixen a través de la Web no pensen en el nouvingut, i encara menys en el turista.  Aquest fet és encara més evident ens els webs dels transports municipals, i si no fes la prova:

1. Tria una ciutat que no coneguis gens ni mica.

2. Obre Google Maps i tria dos punts de la ciutat ben distants.

3. Vés al web dels transports urbans de la ciutat que has triat i prova de saber:

• Quina línia d’autobús has d’agafar per anar d’un punt a l’altre.
• En quina parada has d’agafar l’autobús i en quina has de baixar.
• Com sabràs que t’acostes a la parada i que ja has d’avisar al conductor que s’hi aturi.
• Cada quant de temps passa un autobús.

Si aconsegueixes fer aquesta prova i obtenir aquesta informació, et felicito i et demano, si us plau, que m’expliquis quina ciutat has triat i en quin web ho has consultat, perquè el convertiré en el meu web de referència.

Generalment en la tria i en l’organització dels continguts dels webs sobre transports públics es pensa ben poc en els de fora:

• Sovint a la portada se’t demani que triïs quina línia vols consultar, quan precisament aquesta és una de les dades que no tens i que vols saber.

Tria la línia d'autobús que vols consultar

• El nom de la parada acostuma a fer referència a algun element destacat de la zona on s’atura el bus, però quan no coneixes la ciutat, termes com “Audiència”, “Oques”, “Campus nord” o “Ponce de León” no signifiquen res per a tu.

En quina parada vols baixar?

• Moltes vegades trobes un mapa amb el dibuix de la ruta, però mancat de referències reals. Amb sort només s’anomenen quatre carrers principals.

Sabries trobar aquí per exemple el carrer de Jesús?

• Són molt habituals els mapes i les versions en pdf,  però normalment quan s’imprimeix el mapa queda tan extremadament petit que és absolutament inútil.

Saps quants fulls necessites per imprimir això?

En fi, aquest és un exemple habitual de com és d’important organitzar amb una cura extrema els continguts d’un web i sobretot, tenir en compte la informació prèvia dels possibles visitants.

Certament organitzar la informació d’una gran xarxa d’autobusos, parades i rutes és complex, però és molt habitual trobar casos on l’esforç per planificar una correcta visualització de la informació ha estat totalment nul. Llàstima!

Si això passa amb el web de la teva ciutat, ja ho saben els de la regidoria de turisme?

Aui he topat amb el Proyecto Artemisa del Plan Avanza, amb el qual s’ofereix a les dones empresàries la creació d’un web d’empresa i catàleg-botiga online. El cost del projecte és més que simbòlic, i això no sorprèn gens perquè és un projecte subvencionat.

La curiositat m’ha portat fins al full d’inscripció on és diu literalment: “Una vez formalizada la cuota de inscripción se le remitirá una breve plantilla para su formalización, con el fin de desarrollar su página Web a la mayor brevedad posible.”

O sigui: t’envien un qüestionari, l’omples i pim-pam et fan un web!

No ho entenc! sincerament no ho entenc! Com es pot fer un web amb la informació que es recull en una “breve plantilla”. Bé sí, entenc que és poden crear quatre arxius html mal enllaçats i penjar-los a Internet, però d’això no se’n pot dir web corporativa, com a molt pot ser un exercici del curs 1r. d’html.

Un web és el resultat d’una sèrie d’accions destinades a aconseguir uns objectius empresarialment efectius:

• És el resultat d’escoltar i comprendre el projecte empresarial d’unes persones que aboquen tota l’energia en la seva empresa i que amb el seu treball aconsegueixen que el seu producte o servei tingui un valor – a banda de l’econòmic-.

• És el resultat de captar l’èssència d’aquest projecte empresarial, de cada detalls dels seus productes i traduir-ho a format web.

• És el resultat d’un complex exercici d’empatia per valorar com s’ha d’arribar al destinatari del web i com connectar-hi.

• És el resultat de triar amb cura els continguts de cada pàgina, de generar una redacció clara, efectiva, emotiva i tècnicament ajustada a les normes que afavoreixen el posicionament en els cercadors.

• És el resultat d’una programació feta amb precissió, perquè cada línia de codi afecta al bon funcionament del web: per al visitant, per als motors de cerca, per a l’ús de qualsevol navegador, per a tot…

• És el resultat de -abans de començar a dissenyar, redactar i programar- establir uns objectius efectius (de visites, de contactes, de descàrregues o de compres, això dependrà del tipus de web). De torbar els indicadors que permetran calcular-ne el grau d’acompliment i de marcar un pla de control de l’efectivitat del web.

I em pregunto: es pot fer tota aquesta feina amb la informació que s’obté d’una una “breve plantilla para su formalización”?

La Xarxa és com l’espai estelar: ple de runa, en forma de satel·lits rovellats o en forma de webs desenvolupades gràcies a una ”breve plantilla para su formalización”.

És realment una llàstima que les subvencions serveixin per difondre un tipus de producte inútil, buit i sense sentit, d’això se’n diu antipedagogia.

Ja sabem que la imatge que es propaga des d’alguns mitjans de masses sobre Internet i el seu ús fa una mica de ràbia. Però el diumenge passat van dir-ne una de nova al programa “El suplement” de Catalunya Ràdio.

Entrevistaven al Jorge Wagensberg, director del CosmoCaixa, quan una col·laboradora del programa va fer-li una progunta sobre el físic Alfred Nobel, creador dels Premis Nobel. A banda de la seva resposta, el senyor Wagensberg va puntualitzar que l’Alfred Nobel mai va ser físic. La col·laboradora ràpidament va saltar a la defensiva alegant que “aixó li expliqués al senyor Google“, que el té indexat així.

Com pot ser que una (suposo) periodista, o algú que parla des del micròfon d’una mitjà informatiu, confongui de forma tan elemental “font” amb “transmissor”? Si un dia va a una biblioteca i llegint el diari recull una dada errònia, també culparà a la biblioteca (o a la bibliotecària)?

Quina feinada que tenim!.

(Per cert, si ara busco Alfred Nobel a Google d’entrada no trobo cap esment a que aquest personatge fos físic, però vés a saber quina va ser la cerca exacta que es va fer.)

Sovint m’embalo parlant d’Internet; m’apassiona! Pel seu potencial, per l’espontaneïtat amb què s’ha afrontat i sobretot per la capacitat de connectar i generar coneixement que han demostrat les persones davant de la Xarxa. Realment crec que tenim l’oportunitat de viure un moment clau en la història de la humanitat, un moment tant transcendental com el que es va viure amb l’aparició de l’escriptura i millers d’anys després amb la invenció de la impremta.

Per això m’entristeix veure com hi ha gent que es gira d’esquena a la Xarxa i, amb el suport de missatges mediàtics sobre la perversió diabòlica i maligne de la Xarxa, es neguen a descobrir el mitjà més enllà del seu correu electrònic i la línia oberta de la caixa.

Una vegada un polític municipal va comentar que no hi havia prou demanda de la població per invertir esforços en fomentar la societat del coneixement. Després d’aquest comentari em vaig preguntar què hauria passat si l’alfabetització de la població s’hagués començat uns quants segles abans. Bé, això és història-ficció, no m’hi enfonsaré, reconec que sóc una negada en anàlisi sociopolítica. Tinc recursos més bàsics: sovint recordo el meu pare explicant que entre els més vells del poble sempre s’ha notat quin mestre els va tocar a l’escola i com algunes generacions, com la del meu oncle Ramon, gràcies a una educació escolar per atzar privilegiada, han assolit un nivell cultural i professional envejable.

En resum, ho confesso, sóc una apassionada d’Internet i em preocupa que una altre vegada tornem a perdre l’oportunitat d’impulsar un sistema, recurs, mitjà (digues-li com vulguis) amb el qual les persones podem generar una quantitat imparable d’energia creadora, creativa, constructiva, generadora, positiva… brutal!

Tampoc hi ha demanda social per ampliar el Port de Tarragona! i això no us ho penseu ni un segon! Si us plau, com diu aquell: “open your mind” que és aquesta la teva autèntica feina!

Darrerament torno a sentir als mitjans moltes declaracions qüestionant la validesa de la informació que apareix a Wikipedia, o a la versió en la nostra llengua, Viquipèdia. En general, hi ha un cert debat sobre si ens hem de creure tot el que es publica a Internet. Ara bé, estem jutjant aquest “nou” mitjà amb els mateixos criteris que als mitjans més tradicionals?

L’última opinió que vaig sentir, i que em va deixar glaçat, crec que va ser a la tertúlia d’un programa de ràdio líder d’audiència. Sense recordar las paraules exactes, algú va venir a dir que “la informació de Wikipedia pot ser vàlida sempre que la contrastem amb altres fonts“. Vés per on, això només és vàlid per a Wikipedia? Vols dir què la informació publicada a les “altres fonts” (suposo que es referia a la premsa escrita, als informatius de TV o als programes de ràdio) ens les podem empassar tal com rajen?

També s’ha posat de moda comparar Wikipedia amb altres obres impreses com l’Enciclopèdia Britànica. A banda d’algun estudi de més o menys rigor, em permeto dubtar sobre si molts dels què opinen han ni tan sols fullejat mai l’enciclopèdia impresa més antiga en llengua anglesa.

La principal raó de crítica és el fet que tothom pugui afegir i modificar la informació. D’acord, però que tothom ho pugi fer no vol dir que tothom ho faci. A quanta gent coneixes que hagi provat d’alterar algun article de Wikipedia? La gent tenim altres feines.

Wikipedia és un projecte senzill però monumental. És un recurs del que obtinc informació i coneixement a diari, professionalment i personalment. He de donar sincerament les gràcies a la comunitat que el fa possible. No conec una altra publicació que m’ofereixi tants articles, tant actualitzats, en tants idiomes, en tantes disciplines i tant de pressa.

Funciona sota una política i normes d’edició altament respectat pels usuaris i té un sistema de discussió de cada un dels articles. Si no estàs del tot d’acord sobre algun detall d’una entrada, estàs convidat a expressar-te. Aquest aspecte és especialment útil per a controlar la neutralitat dels conceptes, com va passar en la discussió de l’article sobre Euskadi Ta Askatasuna, on es debatia sobre la definició més neutral i objectiva d’aquesta organització vasca. Em sembla que aquest sistema d’autocontrol en una font d’informació és realment únic.

Com sigui, Internet és un mitjà d’informació més entre la resta de mitjans. Hem d’interpretar els continguts i contrastar-los de la mateixa manera que ho hem de fer amb els altres mitjans.

Me’n recordo molt d’un anunci de TV on la protagonista deia que l’ingredient Tal de les galetes Qual era beneficiós per a l’organisme, i ho sabia perfectament perquè ho havia llegit. “Ho he llegit”, assegurava. Marededéu, vull pensar que el guionista no tenia ni idea del nivell de crítica que tenim els consumidors, els consumidors d’opinió que al capdavall som tots.

Siguem consumidors responsables.