El blog d’Enraona

Quan van aparèixer els primers iPhone de vegades feia broma, de bon rotllo, sobre si també servien per parlar per telèfon. No ho deia per la gran quantitat de funcions que ja incorporaven, si no per la sensació que tenia de que els usuaris passaven tot el temps mirant i tocant la pantalla, però mai coincidia veient-los fent trucades.

Aquest costum que ara s’ha estès a la resta de telèfons intel·ligents porta a pensar una mica sobre la Xarxa i les comunicacions a temps real. Amb la Internet actual ens meravellem de poder-nos comunicar de manera instantània i és cert, ho podem fer. Però sovint més aviat preferim “contactar” de forma immediata i “comunicar” de manera asíncrona.

Alguns exemples evidents

Darrerament trastejo amb el WhatsApp, aplicació de pagament que ens permet enviar bàsicament textos, i que ha tingut un èxit increïble. Volem saber si el destinatari ha rebut (millor, si ha llegit!) el nostre missatge, però volem tenir el control de la conversa, quan contestar, en quin moment continuar.

Les videoconferències tampoc s’han generalitzat. El que jo considero el sistema de comunicació a distància més fidel de tots no ha arrencat mai. La majoria d’usuaris que conec prioritzen la forma d’utilitzar Skype en aquest ordre: 1) escriptura,  2) veu i 3) imatge, i aquesta darrera gairebé mai. El xat de tota la vida, escolti.

Aquesta tendència ja apuntava en la època gloriosa dels SMS, sistema de comunicació moltíssim més car que la veu, però preferida en la majoria de cassos.

La telecomunicació en temps real fa més de segle i mig que està inventada

i es diu telèfon. Però telèfon per parlar, per estalviar temps, per transmetre emocions sense emoticones, per notar la riquesa de tots els matisos de la comunicació oral… si és això el que volem realment, es clar.

Hem parlat sovint de la distribució de la identitat professional a Internet,  d’utilitzar diferents serveis per a incorporar-hi documents, comentaris i apunts que formen part del propi procés de treball. Perquè entre la gent que viu el web social és habitual anar trenant una mena de teranyina pròpia entre serveis, connectar-los els uns amb els altres i publicar amb un sol clic un mateix contingut en diferents llocs.

Aquesta forma de distribuir i de participar a la Xarxa crec que és positiva sempre i quan es faci a consciència, es vigili i s’eviti la duplicitat constant d’informació. Perquè una cosa és participar activament en diferents entorns i en diferents comunitats i l’altra és bombardejar als companys de Xarxa amb un eco inacabable que martelleja el mateix apunt una i una altra vegada.

Trenar aquesta presència, mantenir-la actualitzada i vetllar perquè realment ajudi a distribuir la pròpia identitat té un punt de complexitat. Perquè sovint ens oblidem de com hem connectat un servei amb un altre, o perquè fem proves i experiments que ens oblidem de desfer, o perquè decidim provar un servei que funciona avui sí avui no. Per tant existeix el perill d’anar fent culls de sac o dobles connexions innecessàries.

Ja fa temps que volia fer-me una mena de mapa per anotar-hi totes les connexions entre els diferents serveis de la Xarxa. Primer per recordar com he trenat la meva teranyina i després per anar-la millorant a mesura que hi vagi incloent i eliminant serveis. Avui he acabat la versió 1 del mapa i la deixo aquí… Mira! ja fa servei: abans d’acabar aquest apunt veig que no em convé mantenir la connexió entre Slideshare i Twitter i la desfaig.

Richard Stallman (per chrys)

Em venia de gust conèixer al Richard Stallman en persona, i el passat 1 de juliol ho vaig poder fer gràcies a les VII Jornades “àtic 2a” que els amics d’Atictes van muntar a Tarragona.

Sabia que Stallman, fundador de la FSF i pare del projecte GNU, era un home peculiar i extravagant, i no m’estranyava. Les idees que defensa i la seva posició davant les regles que regulen la nostra societat actual han de fer, de qualsevol persona, hom especial. Amb tot, el gust de boca que em va quedar després de la seva classe magistral va ser més aviat agredolç, i explicaré perquè:

• Dolç. Comparteixo al cent per cent les seves idees sobre el que ha de ser la creació i l’ús del programari, i la seva incidència en el desenvolupament solidari de la societat.
• Agre. Em va semblar unidireccional, egoista en la conversa. De la dotzena de preguntes que li vam fer, en va contestar ben poques de manera satisfactòria. Parlar —el que es diu parlar— ho va fer, però aclarint pocs dels dubtes plantejats.

Ara penso que tinc la sort d’haver-lo llegit abans d’haver-lo conegut. Si hagués estat al revés, no puc assegurar haver-lo tingut en tan bona consideració com ara.

També em fa reflexionar sobre si és o no un bon evangelista evangelitzador. A algú que vulgui aproximar-se per primer cop al programari lliure li pot semblar contradictori que una de les persones més representatives del moviment adopti una actitud de conversa tan difícil. No sé, al menys a mi segurament m’hagués passat.

Amb tot, el més important del fenomen del programari lliure és la seva comunitat. S’estan fent coses molt grans gràcies a milers de persones i organitzacions que creuen en un model de societat on el progrés es basa en el poder de compartir i no en el de limitar.

Continueu, continueu invertint en sistemes obsolets de desenvolupament. Continueu, continueu provocant frustració als usuaris. Continueu, continueu perdent oportunitats i clients.

L'espai-temps dins d'una wave.

Ja ho se, s’ha escrit molt sobre Google Wave. Amb totes les expectatives que ha generat és normal que es continuïn vessant tones de bits dedicades a la nova eina de Google, de manera que no crec que vingui d’unes quantes ratlles més en aquest blog.

Amb tot, no vull parlar tant de l’aplicació si no de les reaccions que ha despertat. No teniu la sensació que bàsicament s’ha parlat de “decepció”? Si fins i tot alguns l’han qualificat com el “bluff” de l’any.

És possible que aquesta idea l’hagi provocat el fet que, per separat, les eines que ens ofereix ja han estat inventades: els wikis, els ginys, la missatgeria instantània (al editar els textos m’arriba una aroma d’ICQ via retronasal)… Vaja, que més d’un deu haver tatxat Wave d’escudella de funcions que altres ja han inventat abans.

Ara bé: ha inventat Twitter la microescriptura? Gutenberg els llibres? Adrià la truita de patates? Però innovar no era repensar de forma diferent? Ens agradi o no en aquest món ja està tot inventat, i aquest fet, que a priori pot semblar una desgràcia, és en realitat l’oportunitat de tenir ja a l’abast tots els ingredients que ens permeten cuinar una quantitat de receptes que tendeix a infinit.

A mi Wave em sembla una eina fenomenal, ben rumiada i amb un gran futur per endavant. Era simple de concebre? Doncs a Google han estat els més ràpids, tu. Enveja em fan.