Quan van aparèixer els primers iPhone de vegades feia broma, de bon rotllo, sobre si també servien per parlar per telèfon. No ho deia per la gran quantitat de funcions que ja incorporaven, si no per la sensació que tenia de que els usuaris passaven tot el temps mirant i tocant la pantalla, però mai coincidia veient-los fent trucades.

Aquest costum que ara s’ha estès a la resta de telèfons intel·ligents porta a pensar una mica sobre la Xarxa i les comunicacions a temps real. Amb la Internet actual ens meravellem de poder-nos comunicar de manera instantània i és cert, ho podem fer. Però sovint més aviat preferim “contactar” de forma immediata i “comunicar” de manera asíncrona.

Alguns exemples evidents

Darrerament trastejo amb el WhatsApp, aplicació de pagament que ens permet enviar bàsicament textos, i que ha tingut un èxit increïble. Volem saber si el destinatari ha rebut (millor, si ha llegit!) el nostre missatge, però volem tenir el control de la conversa, quan contestar, en quin moment continuar.

Les videoconferències tampoc s’han generalitzat. El que jo considero el sistema de comunicació a distància més fidel de tots no ha arrencat mai. La majoria d’usuaris que conec prioritzen la forma d’utilitzar Skype en aquest ordre: 1) escriptura,  2) veu i 3) imatge, i aquesta darrera gairebé mai. El xat de tota la vida, escolti.

Aquesta tendència ja apuntava en la època gloriosa dels SMS, sistema de comunicació moltíssim més car que la veu, però preferida en la majoria de cassos.

La telecomunicació en temps real fa més de segle i mig que està inventada

i es diu telèfon. Però telèfon per parlar, per estalviar temps, per transmetre emocions sense emoticones, per notar la riquesa de tots els matisos de la comunicació oral… si és això el que volem realment, es clar.

Aquesta forma de distribuir i de participar a la Xarxa crec que és positiva sempre i quan es faci a consciència, es vigili i s’eviti la duplicitat constant d’informació. Perquè una cosa és participar activament en diferents entorns i en diferents comunitats i l’altra és bombardejar als companys de Xarxa amb un eco inacabable que martelleja el mateix apunt una i una altra vegada.

Trenar aquesta presència, mantenir-la actualitzada i vetllar perquè realment ajudi a distribuir la pròpia identitat té un punt de complexitat. Perquè sovint ens oblidem de com hem connectat un servei amb un altre, o perquè fem proves i experiments que ens oblidem de desfer, o perquè decidim provar un servei que funciona avui sí avui no. Per tant existeix el perill d’anar fent culls de sac o dobles connexions innecessàries.

Ja fa temps que volia fer-me una mena de mapa per anotar-hi totes les connexions entre els diferents serveis de la Xarxa. Primer per recordar com he trenat la meva teranyina i després per anar-la millorant a mesura que hi vagi incloent i eliminant serveis. Avui he acabat la versió 1 del mapa i la deixo aquí… Mira! ja fa servei: abans d’acabar aquest apunt veig que no em convé mantenir la connexió entre Slideshare i Twitter i la desfaig.

Richard Stallman (per chrys)

Em venia de gust conèixer al Richard Stallman en persona, i el passat 1 de juliol ho vaig poder fer gràcies a les VII Jornades “àtic 2a” que els amics d’Atictes van muntar a Tarragona.

Sabia que Stallman, fundador de la FSF i pare del projecte GNU, era un home peculiar i extravagant, i no m’estranyava. Les idees que defensa i la seva posició davant les regles que regulen la nostra societat actual han de fer, de qualsevol persona, hom especial. Amb tot, el gust de boca que em va quedar després de la seva classe magistral va ser més aviat agredolç, i explicaré perquè:

• Dolç. Comparteixo al cent per cent les seves idees sobre el que ha de ser la creació i l’ús del programari, i la seva incidència en el desenvolupament solidari de la societat.
• Agre. Em va semblar unidireccional, egoista en la conversa. De la dotzena de preguntes que li vam fer, en va contestar ben poques de manera satisfactòria. Parlar —el que es diu parlar— ho va fer, però aclarint pocs dels dubtes plantejats.

Ara penso que tinc la sort d’haver-lo llegit abans d’haver-lo conegut. Si hagués estat al revés, no puc assegurar haver-lo tingut en tan bona consideració com ara.

També em fa reflexionar sobre si és o no un bon evangelista evangelitzador. A algú que vulgui aproximar-se per primer cop al programari lliure li pot semblar contradictori que una de les persones més representatives del moviment adopti una actitud de conversa tan difícil. No sé, al menys a mi segurament m’hagués passat.

Amb tot, el més important del fenomen del programari lliure és la seva comunitat. S’estan fent coses molt grans gràcies a milers de persones i organitzacions que creuen en un model de societat on el progrés es basa en el poder de compartir i no en el de limitar.

Continueu, continueu invertint en sistemes obsolets de desenvolupament. Continueu, continueu provocant frustració als usuaris. Continueu, continueu perdent oportunitats i clients.

L'espai-temps dins d'una wave.

Ja ho se, s’ha escrit molt sobre Google Wave. Amb totes les expectatives que ha generat és normal que es continuïn vessant tones de bits dedicades a la nova eina de Google, de manera que no crec que vingui d’unes quantes ratlles més en aquest blog.

Amb tot, no vull parlar tant de l’aplicació si no de les reaccions que ha despertat. No teniu la sensació que bàsicament s’ha parlat de “decepció”? Si fins i tot alguns l’han qualificat com el “bluff” de l’any.

És possible que aquesta idea l’hagi provocat el fet que, per separat, les eines que ens ofereix ja han estat inventades: els wikis, els ginys, la missatgeria instantània (al editar els textos m’arriba una aroma d’ICQ via retronasal)… Vaja, que més d’un deu haver tatxat Wave d’escudella de funcions que altres ja han inventat abans.

Ara bé: ha inventat Twitter la microescriptura? Gutenberg els llibres? Adrià la truita de patates? Però innovar no era repensar de forma diferent? Ens agradi o no en aquest món ja està tot inventat, i aquest fet, que a priori pot semblar una desgràcia, és en realitat l’oportunitat de tenir ja a l’abast tots els ingredients que ens permeten cuinar una quantitat de receptes que tendeix a infinit.

A mi Wave em sembla una eina fenomenal, ben rumiada i amb un gran futur per endavant. Era simple de concebre? Doncs a Google han estat els més ràpids, tu. Enveja em fan.

Fotografia de Galería de Penedesfera a Flickr

M’agrada anar a jornades i trobades blocaires, m’ajuda a trobar un nom per les coses perquè sempre hi ha algú que sap posar l’ordre just als termes. Per la gent que ens dediquem a fer pedagogia de Xarxa això és fonamental, perquè sovint ens trobem que hem de concretar, definir i ajudar a comprendre conceptes i processos que realment són complexos.

Torno contenta de la Penedesfera i torno amb l’apropiació global d’un concepte: desvirtualització.

A la Penedesfera vam parlar de Xarxa, però sempre fent el salt constant entre l’on-line i l’off-line:

• Els músics parlaven de MySpace, però sobretot de concerts, de sales polivalents i de recuperar l’hàbit de tocar poble a poble.
• Els homes del màrqueting parlaven de Munich, una marca de sabatilles que va aconseguir un èxit rotund en una jornada de portes obertes gràcies a una campanya a la Xarxa.
• Els representants del sector del vi, i el noi de les ulleres de cul de got que tot ho multiplica, parlaven de les aromes del vi.
• Els d’Enfoca, de Calafell, parlaven amb entusiasme com des de Flickr organitzaven trobades en viu, concursos i exposicions.

On-off, on-off, on-off…

Vaja, que me la faig meva: DESVIRTUALITZACIÓ. Tan senzill que és, tan evident i de vegades tant difícil d’explicar.

A la Xarxa hi som per impulsar, generar, provocar i construir experiències sensorials. I si no, explica-li:

• Als del Col·legi Elisabeth, que gràcies a Facebook ara tornen a fer excursions junts, amb la família i els fills.
• Al que aquesta nit encetarà una ampolla de vi per sopar, que ha comprat on-line.
• Al que avui ha començat unes vacances, mesuradament organitzades durant els vespres de connexió.
• A tots els que van anar a la Penedesfera i algú els va dir: “Hola jo sóc @elqueetsaludacadamatí.
• El que riu, perquè ha llegit un acudit genial en un blog.

Internet és inter què? És interculutal, interligüístic, intersocial, intergeneracional, intertot o és interres? Tenim una gran oportunitat, més que per establir vincles amb 150 persones, tenim l’ocasió de conèixer i interactuar amb persones de 150 móns diferents. Si aquesta falera enllaçadora de “followers” la fem servir per mantenir el nostre cercle personal, per nodrir el tipus de món que ja entenem i que ens resulta còmode, llavors estem perdent una gran ocasió.

L’impuls enllaçador ens permet escoltar i aproximar-nos a altres maneres d’entendre el món. I això sí que és interessant, perquè ens ajudarà a obrir bé els ulls, a ser més empàtics, a comprendre allò que ara no entenem, a saber més i millor.

Així que em proposo escoltar el que explica:

• la noia de les 12 camises blanques i les 100 sabates. Perquè jo vaig tot l’hivern amb un polar marca Quechua.
• El que s’autoproclama com a gran professional. Perquè em poso vermella quan he de donar la meva tarja.
• L’apassionat de la fórmula 1. Perquè per a mi F1 només és una cadena d’hotels baratos.
• El friki tecnològic més friki. Perquè m’agraden els mòbils que només serveixen per trucar.
• El que parla des de la Patagonia. Perquè “josiquecorridotierras, questado en los Freginales, Santabarbaralagalera y Elmasdelosbarberanes”.
• El diputat del partit que no he votat mai.
• I així fins a 150

M’ho proposo encara que  sé que en algun cas em costarà ser intercultural, intersocial, intergeneracional… perquè ” l’intertot” més que neocòrtex depèn d’un entrenament personal voluntari, de vegades incòmode.

Internet és tecnologia, programació, visualització de la informació, gràfica, màrqueting, psicologia de la comunicació, mètrica, llenguatge i comunicació, sociologia…  i mil coses més. Per això és absolutament normal que des de les empreses Internet es vegi com un mitjà complex, i que quan volen aproximar-se a la Xarxa, s’acumulin una sèrie de dubtes. Quan preparem una xerrada intentem participar en l’aproximació de l’empresa a Internet i:

• Oferir una visió oberta, clara i rigorosa del tema que ens ocupa.
• Acotar els punts d’atenció en els quals és interessant invertir esforços per conèixer la Xarxa.
• Facilitar una interpretació personal per a cada participant, perquè cadascú coneix la seva pròpia realitat i té unes necessitats concretes.
• Promoure una prudència efectiva, abocada a protegir allò que cal protegir i a esborrar falsos fantasmes.
• Contagiar entusiasme per un mitjà excel·lent per establir uns vincles professionals molt valuosos.

Per a nosaltres és realment interessant participar en la difusió de la societat del coneixement, ens ajuda a aprendre, a ordenar idees, a contrastar-les i a compartir-les. Per això ens agrada tant fer xerrades i sempre que trobem l’oportunitat per preparar-ne alguna la tirarem endavant. Us deixem aquí l’enllaç a la presentació en diapositives de dues xerrades que ja hem fet. Una en la qual revisem els factors que cal tenir en compte alhora de desenvolupar un web d’empresa i l’altra sobre la identitat corporativa a Internet.

Per a la gent d’Enraona ha estat un any estrany, aquest. Una barreja de novetats prometedores, contenció econòmica, canvis positius en l’equip humà… Aventures, en fi, habituals per als que, com molts de vosaltres, esteu emprenent algun projecte.

Ara només volíem deixar plasmades, en quatre ratlles, les ganes de desitjar-vos que passeu unes bones festes.

De tot cor, des d’Enraona us desitgem el millor Nadal de món.

Aui he topat amb el Proyecto Artemisa del Plan Avanza, amb el qual s’ofereix a les dones empresàries la creació d’un web d’empresa i catàleg-botiga online. El cost del projecte és més que simbòlic, i això no sorprèn gens perquè és un projecte subvencionat.

La curiositat m’ha portat fins al full d’inscripció on és diu literalment: “Una vez formalizada la cuota de inscripción se le remitirá una breve plantilla para su formalización, con el fin de desarrollar su página Web a la mayor brevedad posible.”

O sigui: t’envien un qüestionari, l’omples i pim-pam et fan un web!

No ho entenc! sincerament no ho entenc! Com es pot fer un web amb la informació que es recull en una “breve plantilla”. Bé sí, entenc que és poden crear quatre arxius html mal enllaçats i penjar-los a Internet, però d’això no se’n pot dir web corporativa, com a molt pot ser un exercici del curs 1r. d’html.

Un web és el resultat d’una sèrie d’accions destinades a aconseguir uns objectius empresarialment efectius:

• És el resultat d’escoltar i comprendre el projecte empresarial d’unes persones que aboquen tota l’energia en la seva empresa i que amb el seu treball aconsegueixen que el seu producte o servei tingui un valor – a banda de l’econòmic-.

• És el resultat de captar l’èssència d’aquest projecte empresarial, de cada detalls dels seus productes i traduir-ho a format web.

• És el resultat d’un complex exercici d’empatia per valorar com s’ha d’arribar al destinatari del web i com connectar-hi.

• És el resultat de triar amb cura els continguts de cada pàgina, de generar una redacció clara, efectiva, emotiva i tècnicament ajustada a les normes que afavoreixen el posicionament en els cercadors.

• És el resultat d’una programació feta amb precissió, perquè cada línia de codi afecta al bon funcionament del web: per al visitant, per als motors de cerca, per a l’ús de qualsevol navegador, per a tot…

• És el resultat de -abans de començar a dissenyar, redactar i programar- establir uns objectius efectius (de visites, de contactes, de descàrregues o de compres, això dependrà del tipus de web). De torbar els indicadors que permetran calcular-ne el grau d’acompliment i de marcar un pla de control de l’efectivitat del web.

I em pregunto: es pot fer tota aquesta feina amb la informació que s’obté d’una una “breve plantilla para su formalización”?

La Xarxa és com l’espai estelar: ple de runa, en forma de satel·lits rovellats o en forma de webs desenvolupades gràcies a una ”breve plantilla para su formalización”.

És realment una llàstima que les subvencions serveixin per difondre un tipus de producte inútil, buit i sense sentit, d’això se’n diu antipedagogia.