El blog d’Enraona

A Enraona estem a punt de tancar el nostre compte corporatiu a Twitter, @enraona. I per què? Si Twitter és la xarxa social en la qual hi estem més posats, on estem més a gust, amb la que creiem que compartim més valors… Permeteu-nos explicar el perquè d’aquesta decisió.

El compte @enraona intenta representar l’empresa, però no en la seva totalitat, sinó les persones. @enraona no són els ordinadors, ni les flors de les taules, ni la màquina del cafè: és l’equip humà que hi treballa. I això és molt complicat d’aconseguir quan part de l’equip responsable ja té el seu propi compte personal a Twitter.

No és cap secret que la Bernadette, @bfarriol, i jo mateix, @antoniopolonio, som uns dels principals responsables d’Enraona. Aquesta empresa és el nostre projecte personal i tot el nostre entorn ho sap. Des d’aquests dos comptes bolquem cada dia tot allò que creiem interessant dins del nostre àmbit personal i professional, dues cares d’una mateixa moneda que ens és impossible de separar (al menys de moment).

I és aquesta doble personalitat digital que porta de vegades al compte corporatiu a situacions ridícules que ens donen algunes raons per fer aquest pas:

• Pocs tuits i de relatiu valor. Tot i que a @enraona intentem mantenir l’interès, la majoria d’actualitzacions no són més que enllaços a recursos d’Internet i als apunts del nostre propi blog. Apunts que signem nosaltres personalment.
• Fem retuits inútils. Quan @enraona actualitza l’estat, sorgeix el dubte de si ho hem de retuitejar nosaltres també. D’una banda pensem que no, perquè no volem duplicar informació als nostres seguidors comuns. Però d’altra banda sabem que personalment estem més connectats que corporativament, de manera que si no ho fem no estem arribant a tots els seguidors que podríem. Ai, quines complicacions! xD
• Per on ho diem? Gairebé tots els tuits que ha fet @enraona els podríem haver fet @bfarriol i/o @antoniopolonio. No tenim un departament de premsa, no emetem anuncis oficials. I si calgués, nosaltres seriem perfectament vàlids per fer-ho.
• Els followers no són rucs. Quan @enraona tuiteja, tothom sap qui està clicant el botó de “Tweet”.

Totes aquestes raons es poden resumir en una: tenim més xarxa a nivell personal i professional que a nivell corporatiu. I no cal complicar-ho més.

Tampoc no creiem que els comptes corporatius de Twitter no tinguin sentit. Hi han empreses que li donen un valor molt interessant: @grasset n’és un magnífic exemple de petita empresa local que està donant un gran servei als seus seguidors, a l’hora que n’obté uns beneficis interessants. Però creiem que si hom no proveeix d’algun tipus de valor al compte, no aportarà ni li retornarà res.

Per acabar, convidem a aquells seguidors de @enraona i que no ho són de @bfarriol o de @antoniopolonio a que ens segueixin si els ve de gust. Podran seguir l’activitat de l’empresa de la mateixa manera (o millor) que abans.

Aquesta és una reflexió que sempre ha estat present en les nostres converses internes i també externes: l’aplicació del sentit comú en la utilització de les xarxes socials.

Fotografia de ansik a Flickr

Aquest matí hem participat en un curs dirigit a orientadors i tutors del DAR que treballen en Cicles Formatius. Ja acabàvem la sessió de treball quan a la conversa ha sorgit Facebook, i una de les assistents ha explicat que ella una part de la seva feina d’orientadora la fa en aquesta xarxa.

Diu que va ser iniciativa de l’alumnat, que un dia li van enviar una sol·licitud d’amistat. També ha explicat que l’experiència és molt bona, perquè ha descobert aspectes personals de cada un dels seus alumnes que desconeixia i que l’han ajudat a fer la seva feina d’orientadora.

M’ha semblat una aportació molt interessant i m’he quedat amb ganes de conèixer més detalls d’aquesta iniciativa, però aquest breu comentari ja em fa pensar en un parell d’idees que vull compartir amb tu:

• La funció dels elements del web social els decidim cada un de nosaltres.
  Facebook és una xarxa amb finalitats pedagògiques?  Si li preguntes al creador segurament et dirà que no, si ho preguntes a molts dels seus usuaris segurament diran que no, però si ho preguntes a aquesta professora, que desenvolupa una part de la seva tasca d’orientadora a Facebook, et dirà que sí. I, de fet, què més dóna què serveix per a què? En un entorn on el més important és la capacitat de crear, connectar i utilitzar, som cada un de nosaltres els que decidim per a què ens serveix cada un dels recursos del web social.

• Per veure-hi clar s’ha de saber mirar.
  S’ha de saber mirar i trobar aquells detalls que ens donen informació i ens expliquen coses. Estic segura que no tothom és capaç de valorar amb finalitats pedagògiques el mur de Facebook de cada un dels seus alumnes. Per saber trobar-hi aquests indicadors valuosos s’ha tenir una visió àmplia, s’ha observar amb cura i des d’una perspectiva professional docent. Crec que aquest és un bon exemple d’allò que sempre diem: que els recursos del web social no substitueixen mai la nostra forma particular d’afrontar la feina, com a molt ens permetran que fem la feina més de pressa, amb més agilitat, amb més dades, més expandida, més social, més el que sigui. Però la tecnologia no substitueix la capacitat humana per observar, capturar i crear.

Del cert que miraré de contactar amb la professora que ens ha explicat la seva experiència amb Facebook, perquè en voldria saber més.

Fotografia de J E R R Y a Flickr

De vegades passa. Algú t’explica el seu projecte:

—És nou, genial, diferent, potent, és la peça que faltava, és l’oportunitat d’impulsar una idea, una filosofia, un territori, és brutal, trencarem…  és una passada! I hem pensat que vosaltres ens ajudareu a traspassar-ho a Internet.

I t’emociones, perquè participar en una obra tan dinàmica i que traspua tanta energia és fantàstic. La intensitat es contagia i a més l’interlocutor sol ser sensible a la idea de dissenyar una estratègia de participació en el web social.

Llavors es comença a treballar i apareix el primer moment de crisi, quan cal omplir d’autèntic sentit aquella eufòria audaç que feia que els adjectius positius sortissin sols a l’hora de definir el projecte. I mires d’explicar-ho:

— No has de dir que sou bons, has de treballar-te la Xarxa, crear vincles, generar relacions, participar i construir continguts propis. És així com aconseguiràs que es valori i es reconegui el treball que feu. A Internet no es tracta de lloar el teu projecte, si no de mostrar-lo i compartir-lo amb tot el seu potencial.

Normalment la resposta és:

— …uff!

Per descomptat això és més difícil, més costós, més dur, més lent, necessita més dedicació, més treball, més creativitat, més habilitat, més talent, més energia… més de tot i menys paraules buides, però és la única manera d’aconseguir que el projecte es converteixi realment en un fet.

Per sort ara el símil del futbol ens ajuda:

— Mira, és com la tècnica Guardiola: has de treballar sabent que tot ho guanyes tu i tot ho perds tu. Sabent que guanyes amb l’esforç de la teva feina, has de concentrar-te en el proper partit. Has d’omplir de sentit cada una de les qualitats que dius que té el teu projecte. Perquè la gent no és tonta i encara que et gastis 1.000, 10.000 o 100.000 dient que ets bo, fantàstic i brutal no te n’escaparàs mai: ho hauràs de demostrar amb fets, amb constància i amb treball.

Ahir vam participar en la jornada formativa que va organitzar l’AIJEC sobre els canvis que hi ha hagut en el màrqueting a conseqüència de l’aparició de la Xarxa.

Pengem aquí l’esquema que ens va servir de base per fer la nostra xerrada. Aquest cop hem substituït les diapositives per un mapa de bombolles en bubbl.us, una eina molt interessant per a fer esquemes que té coses bones i coses no tan bones. Com a bo té que sempre s’hi pot anar afegint contingut nou, aquest matí ja hi hem fet algun canvi. Com a dolent té el sistema per compartir-lo, poc flexible.

Clica damunt la imatge per veure tot l'esquema

Fotografia de ·Insomnia· a Flickr

T’agradaria escriure més sovint al teu blog però et costa trobar un bon tema? Fas mil tombs per trobar què és allò que val la pena abocar en un apunt d’un blog? Si és així tinc una bona notícia, que t’explicaré en quatre bocins:

1.  Ningú sap de tot.

El saber de la humanitat és immens,  si no ens partim la feina no donem l’abast. Per això cadascú de nosaltres tenim una parcel·la de coneixement, acotada, centrada en una temàtica concreta i en la qual aboquem la nostra energia, l’esforç per comprendre, per crear i per construir noves idees.

Alhora però sabem que no podem sobreviure en aquesta mena de limitació. Cada dia necessitem comprendre i utilitzar dinàmiques, processos, instruccions i conceptes d’altres àmbits.  Per això ens agraden tant les xarxes social i les dinàmiques d’interacció a Internet, perquè sempre trobem algun gran o petit coneixedor que ens ajuda a moure’ns en entorns “hostils”.

2.  Res és evident.

El peix s’ha de salar abans o després de coure’l? Què és millor per una finestra, el PVC o l’alumini? Estic a 35,5 ºC de temperatura corporal, és greu? Com s’activa la versió mòbil de Google Maps?

Tu ho saps? Si aquestes preguntes tenen a veure amb un àmbit que tu coneixes segurament són banals, però la majora de nosaltres no sabem la resposta. I és que res és massa evident, ni massa clar… Recorda el primer bocí: tenim la feina repartida!

3.  Només fem cas d’allò que ens agrada.

• Ens agrada que algú s’entretigui a destriar el gra de la palla i ens ofereixi una bona síntesi.
• Ens agrada que ens doni truquets.
• Ens agrada que ens ensenyin a fer.
• Ens agrada que ens facin riure.
• Ens agrada que ens parlin des de l’experiència.
• Ens agrada que ens ajudin a triar.

4.  S’hi ha de notar la mà de l’artista.

I per tant el teu blog ha de tenir estil. Quin estil? El teu, simplement.

No et disfressis, i mai de la vida omplis les teves pàgines de textos copiats indiscriminadament d’altres blogs. Els apunts dels altres són la teva font d’inspiració, d’aprenentatge i de connexió. Si t’ajuden a escriure cita’ls, però no te n’apropiïs a la boja, perquè es nota de seguida, no està bé  i és molt lleig.

Viu amb naturalitat la teva experiència de Xarxa i sigues tan formal, informal, clar, barroc, visual, transgressor/a, radical, contingut/da, jovial, seriós/a com creguis oportú, no deixis de mostrar la teva forma única de comprendre i de construir la teva parcel·la de coneixement.

En resum: parla d’allò que tens entre mans.

• Escriu d’allò que saps, d’allò que vols saber, d’allò que estàs aprenent, d’allò que et qüestiones…
• Si ofereixes simplicitat, síntesi, ordre… si expliques un procés, si parles d’una experiència… qualsevol cosa que potser et sembla banal es converteix en interessant.
• No copiïs, reconstrueix.