El blog d’Enraona

A Enraona estem a punt de tancar el nostre compte corporatiu a Twitter, @enraona. I per què? Si Twitter és la xarxa social en la qual hi estem més posats, on estem més a gust, amb la que creiem que compartim més valors… Permeteu-nos explicar el perquè d’aquesta decisió.

El compte @enraona intenta representar l’empresa, però no en la seva totalitat, sinó les persones. @enraona no són els ordinadors, ni les flors de les taules, ni la màquina del cafè: és l’equip humà que hi treballa. I això és molt complicat d’aconseguir quan part de l’equip responsable ja té el seu propi compte personal a Twitter.

No és cap secret que la Bernadette, @bfarriol, i jo mateix, @antoniopolonio, som uns dels principals responsables d’Enraona. Aquesta empresa és el nostre projecte personal i tot el nostre entorn ho sap. Des d’aquests dos comptes bolquem cada dia tot allò que creiem interessant dins del nostre àmbit personal i professional, dues cares d’una mateixa moneda que ens és impossible de separar (al menys de moment).

I és aquesta doble personalitat digital que porta de vegades al compte corporatiu a situacions ridícules que ens donen algunes raons per fer aquest pas:

• Pocs tuits i de relatiu valor. Tot i que a @enraona intentem mantenir l’interès, la majoria d’actualitzacions no són més que enllaços a recursos d’Internet i als apunts del nostre propi blog. Apunts que signem nosaltres personalment.
• Fem retuits inútils. Quan @enraona actualitza l’estat, sorgeix el dubte de si ho hem de retuitejar nosaltres també. D’una banda pensem que no, perquè no volem duplicar informació als nostres seguidors comuns. Però d’altra banda sabem que personalment estem més connectats que corporativament, de manera que si no ho fem no estem arribant a tots els seguidors que podríem. Ai, quines complicacions! xD
• Per on ho diem? Gairebé tots els tuits que ha fet @enraona els podríem haver fet @bfarriol i/o @antoniopolonio. No tenim un departament de premsa, no emetem anuncis oficials. I si calgués, nosaltres seriem perfectament vàlids per fer-ho.
• Els followers no són rucs. Quan @enraona tuiteja, tothom sap qui està clicant el botó de “Tweet”.

Totes aquestes raons es poden resumir en una: tenim més xarxa a nivell personal i professional que a nivell corporatiu. I no cal complicar-ho més.

Tampoc no creiem que els comptes corporatius de Twitter no tinguin sentit. Hi han empreses que li donen un valor molt interessant: @grasset n’és un magnífic exemple de petita empresa local que està donant un gran servei als seus seguidors, a l’hora que n’obté uns beneficis interessants. Però creiem que si hom no proveeix d’algun tipus de valor al compte, no aportarà ni li retornarà res.

Per acabar, convidem a aquells seguidors de @enraona i que no ho són de @bfarriol o de @antoniopolonio a que ens segueixin si els ve de gust. Podran seguir l’activitat de l’empresa de la mateixa manera (o millor) que abans.

Aquesta és una reflexió que sempre ha estat present en les nostres converses internes i també externes: l’aplicació del sentit comú en la utilització de les xarxes socials.

Fotografia d'Andres Rueda a Flickr

Se’n parla molt de transparència a Internet. Realment crec que és una qualitat que s’ha de promoure però, com la majoria de termes abstractes, costa saber com els hem d’incorporar en la nostra activitat.  Pensant en l’empresa, el treball i la presència professional a Internet, se m’han acudit una sèrie d’accions que poden convertir la transparència en un valor real i fonamentat. Les vols saber?

• Busca’t una sola estratègia. No tens dues cares, la digital i la del món real: només en tens una i la teva forma d’actuar, relacionar-te amb els clients i defensar el teu treball ha de ser la mateixa dins i fora d’Internet.
• Protegeix de forma extrema les dades personals dels teu clients, per damunt de com interpretem la LOPD i per damunt dels truquets que ens pot ensenyar un especialista. Fes-les servir amb tot el respecte i amb una autèntica voluntat de servei. Recorda que tu coneixes aquestes dades perquè el seu propietari te les ha deixat en una demostració de la confiança que et té.
• Assegura’t que els usuaris del teu web està ben informats. Garanteix-los que mai et donaran una autorització involuntària, perquè no han vist una casella predeterminadament activa o perquè les normes d’ús i privacitat estan en text a 6 punts i són indigeribles.
• Avança’t als dubtes dels teus clients i tingues una resposta raonada per a donar davant de possibles incidències. Si tens una botiga en línia explica clarament el procés de lliurament dels productes, les condicions de venda, les garanties i les devolucions.
• Participa amb serenitat. Obre part del coneixement que adquireixes en la teva tasca diària amb molta tranquil·litat -que no és sinònim de deixadesa- i amb la intenció de contribuir amb una miqueta de cosa a la creació de nou coneixement.
• No disfressis el teu negoci. Fes la feina tan bé com sàpigues però sigues sempre fidel al teu estil. No t’apuntis a xarxes socials ni a dinàmiques 2.0 que no entenguis i que no encaixin amb el teu tarannà.
• Entrena’t per ser capaç d’escoltar opinions contràries a les teves sense perdre els nervis. I mira d’utilitzar-les per exposar amb claredat el teu punt de vista propi, o per rectificar, si és necessari.

Me n’han sortit set encara que sé que n’hi ha moltes més. Si tu en tens alguna altra i me la vols explicar, m’agradarà conèixer-la i incloure-la a la meva llista particular de “Transparència a la pràctica” .

Preparo un acompanyament perquè una institució revisi la seva intervenció a la Xarxa. Hem d’afavorir un canvi del web tradicional cap a una forma efectiva de presència corporativa a Internet i fa dies que vaig prenent apunts per parlar-ne.

Avui desgrano aquella idea que diu:

En el web 2.0 la participació activa dels usuaris converteix la Xarxa en un espai de conversa.

Imatge de 4_EveR_YounG a Flickr

I llisto una sèrie d’idees per comentar i evolucionar.

Participar en una conversa és un acte de respecte i només es pot donar entre iguals.
Alliçonar, donar instruccions, manar, són coses diferents que no tenen res a veure amb l’acte de conversar.

Per construir una conversa són necessaris almenys dos interlocutors.
Has de trobar almenys una altra persona que et vulgui fer d’interlocutor, clamar en solitari se’n diu predicar o fer un monòleg.

El llenguatge no verbal també existeix a la Xarxa.
En forma d’enllaç, de sindicació, de rebot, de recomanació, de silenci…

Un dia et pots trobar cara a cara amb una persona que et fa saber que t’ha trobat a Internet i que li agrada allò que expliques.
En aquell moment és important continuar la conversa, perquè fora de la Xarxa les persones som les mateixes.

La conversa s’ha de viure amb comoditat i amb un alt grau de naturalitat.
Cal ser coherent amb allò que es defensa, només cal acotar la teva parcel·la temàtica. Igual que en la teva dinàmica diària acotes amb les altres persones la temàtica i l’enfoc de les converses. O és que potser parles de tot amb tothom?

Una conversa no és controla mai.
Perquè no es pot decidir quin rumb i quin enfocament imprimiran els altres participants. Si aquesta mena de descontrol et supera, llavors val més que no comencis a parlar.

Tu també participes en el rumb i l’enfocament de la conversa.
I les teves aportacions produeixen un efecte directe en els altres participants. Pots afavorir una conversa constructiva i positiva o bé pots encendre l’espurna d’un foc destructor.

Quan escopim imparables, sense tenir en compte el nostre interlocutor, estem matant la conversa.
D’això se’n diu desofegar-se, autojustificar-se, autocomplaure’s o autoconvèncer-se, però no té res a veure amb una conversa.

L’actitud més positiva en una conversa és la d’escoltar.
Amb atenció, amb calma, amb desig d’assimilar, comprendre i reprocessar allò que ens aporten els altres.

A Internet la conversa és asincrònica, multimitjà, pulsatòria, regular…
És un exercici de llarga durada, que mostra un actitud oberta, conscientment assumida, es nodreix amb cada gest,  és una predisposició a aprendre en equip, a aportar algun granet de sorra i a fer-te teu allò bo que aporten els altres.

Fotografia de Annie Mole a Flickr

No fa pas gaire que es parlava dels blogs corporatius com una opció interessant. Ara, que ja hem superat aquesta etapa i és habitual trobar blogs vinculats a activitats professionals i a empreses, el debat ja és un altre. Ara ja es parla de com ha de ser i com no ha de ser un blog professional.

Sobre aquest tema apuntem una sèrie d’idees que es troben sovint per la Xarxa i que nosaltres compartim.

1. No tens cap mena d’obligació de tenir un blog corporatiu.
   Si et decideixes a tenir-lo és perquè li veus el sentit i et sents còmode escrivint-hi.
2. Abans de blocaire és convenient que siguis lector assidu de blogs.
   De la mateixa manera que si vols escriure llibres primer has de llegir-ne.
   
3. Comença a publicar en una plataforma gratuïta de blogs, entrena-t’hi.
   Si veus que t’agrada fer de blocaire potser té sentit muntar un blog sota el teu domini amb un tema propi, però comença amb eines ben simples.
4. El disseny del blog acompanya i ajuda, però és un element secundari.
   No et deixis enlluernar, el més important del teu blog és la teva capacitat per escriure, per construir i per a compartir.
5. Defineix bé els objectius del teu blog.
   Pensa per a què el vols, a qui t’adreces i tria bé l’enfocament.
6. No converteixis el teu blog en un emissor continu de spam.
   Si només fas propaganda de la teva feina i dels teus productes no et llegirà ni la família.
7. Ofereix continguts de valor.
   En la teva feina generes idees, propostes, opinions i recomanacions que són molt interessants per altres persones, aprofita-les per exposar-les al teu blog.
8. De tant en tant pots parlar directament del teu producte.
   Sense fer-te pesat/ada. Fes-no només de tant en tant.
9. Escolta l’opinió dels altres.
   Valora els comentaris que et facin els altres, interactua. Per anar bé el protagonista del teu blog has de deixar de ser tu pocs mesos després d’escriure-hi.
10. L’autor del blog ha de tenir nom i cognoms.
    Encara que el blog es publiqui sota la marca d’una empresa, sempre s’ha de saber qui l’escriu i quina tasca desenvolupa dins l’estructura empresarial.

Hi ha persones que entenen molt bé com ha de ser un blog corporatiu, el seu blog és realment interessant i professionalment efectiu. Aquest és el meu blog corporatiu preferit, crec que és un exemple fantàstic de com amb creativitat es pot extreure suc de les pedres.

Aquest és el darrer 3 minuts d’estiu d’enguany. Aquesta versió, com ja sabeu, és una llicència que ens permetem a Enraona per tal de baixar una mica el to empresarial habitual del 3 minuts i acomodar-lo a les calors estivals.

Va, que avui anirem al cinema.

Volem compartir amb vosaltres un nou recurs a Internet que està actiu des de fa pocs mesos. Cine.cat, per als que no el coneixeu, és un portal que ofereix informació en català sobre cinema, dirigit pel periodista Valentí Sanjuan.

Per què és un projecte interessant?

Perquè d’iniciatives més o menys semblats n’hi han hagut unes quantes (recordo sessiocontinua.com o totcinema.cat) però per alguna raó, o han desaparegut o han estat discontinuades. Cine.cat sembla un projecte més ambiciós i portat d’una forma professional. Novetats, crítiques d’experts reconeguts, noticies… però sobretot un component de web social que realment aporta un ingredient nou en aquest tipus de serveis.

Els usuaris podem comentar cada una de les crítiques i noticies i establir així diàlegs amb altres aficionats al cinema. I no s’han oblidat de ser-hi a algunes xarxes socials populars, com Twitter (i en pocs dies també al Facebook). Un bon exemple d’aprofitament de la Web social per enriquir un projecte professional.

En fi, que si volem estar al dia i participar de les novetats al món del cinema, finalment ho podem fer en català gràcies a cine.cat.