El blog d’Enraona

Fotografia de Wesley Fryer a Flickr

Personalment Twitter m’encanta, és tan simple, tan directe, tan proper… Sí, he dit proper. Twitter em connecta cada dia amb la quotidianitat d’un munt de gent. Gent que em desitja un bon dia, m’explica coses interessants, m’alegra el dia, em fa riure, m’ajuda a fer petites troballes per la Xarxa i que em connecta amb altre gent.

Quan ens trobem un client disposat a participar en les xarxes socials li recomanem que s’obri un compte corporatiu de Twitter. Des d’una perspectiva professional Twitter pot ajudar a:

• Connectar amb altres professionals que treballen en el mateix àmbit que tu, persones que et recomanaran articles,  recursos de la Xarxa, t’informaran de trobades, cursos i jornades. Persones  a qui els interessaran les teves troballes, els enllaços que compateixis, les entrades del teu blog i les jornades que recomanis.
• Connectar amb gent del teu voltant amb qui comparteixes alguna cosa i que poden acabar sent clients teus. Persones que els agradarà el que expliques, que et faran algun comentari i et retornaran impressions, et recomanaran i que, si ho fas bé, si ho fas molt bé, et permetran que de tant en tant els facis una mica de publicitat directa.

Twitter és molt gran,  la seva simplicitat permet que els límits del seu ús corporatiu sigui proporcional a la capacitat creativa dels seus usuaris.

• En alguns casos Twitter es fa servir per fer promocions i ofertes per als clients locals.
• En alguns altres és una gran eina de disseminació de la seva identitat professional digital.
• Hi ha qui l’usa per mantenir el seu equip de treball connectat.
• I d’altres l’aprofiten per explicar que viuen la seva feina amb passió i que coneixen el seu entorn i el negoci.

I com ja sabem que passa a la Xarxa, Twitter ofereix a la teva empresa la possibilitat de saber què pensa, què diu, què emociona, què agrada i què desagrada a la gent…  a la gent amb qui vols connectar,  que vols que siguin els teus clients, als que vols que es recordin de tu de tant en tant.

Per cert, Enraona twitteja aquí, l’Antonio twitteja personalment aquí i jo twittejo personalment aquí.

En uns anys, i des del punt de vista tècnic, el desenvolupament web ha avançat què és una barbaritat. La comunitat de desenvolupadors hem anat abandonant aquelles pràctiques nefastes de principis de segle i les hem substituït per d’altres més racionals i eficients… O no?

Foto de Javi Vte Rejas, a Flikr.

No estic segur. Tinc la sensació que en l’aspecte dinàmic i visual s’ha avançat molt, però també sembla que sovint hi ha qui oblida aquelles “màximes” amb les que tots ens omplíem la boca, quan començàvem a descobrir les tecnologies web.

Em fa gràcia tornar a escriure sobre alguns d’aquells errors, que semblen esdevenir eterns. Pot semblar un viatge al passat, però alguns dels projectes que es poden veure últimament encara pateixen alguns dels mals més clàssics del desenvolupament. Insisteixo que només en són alguns.

Pes de les pàgines.

Encara que no tant com s’esperava, les velocitats de connexió han millorat en general. Però això no justifica haver de baixar un sac de KB per poder llegir un simple text. A més, no es tracta només del temps de càrrega, si no de què el preu de l’allotjament se’t pot disparar innecessàriament. La taxa de transferència (el volum de dades que es consumeix degut a les visites dels teus visitants) és el que el teu subministrador d’allotjament web et cobra més car.

Si alguna de les pàgines del teu web pesa una mega, demana-li al teu desenvolupador que t’expliqui el perquè amb raons del mateix pes.

JavaScript on no toca.

Els llocs web d’avui dia venen carregats de codi JavaScript. Però tots els beneficis que proporciona aquesta tecnologia, si no s’integra adequadament, es converteixen en problemes que impedeixen el bon funcionament de les pàgines.

JavaScript s’executa a l’ordinador de l’usuari, i aquest és un terreny que el desenvolupador no pot controlar al cent per cent: si alguna cosa falla s’en pot anar tota la pàgina en orris. Fa unes setmanes Google va tenir problemes amb Analytics, i una pila de webs es van quedar congelats per no tenir escrit al seu lloc l’script corresponent. Si us plau, el JavaScript sempre al final de l’HTML. Fixa’t tu quina tonteria.

El format a banda, com l’arrós.

No està bé barrejar format i contingut, no senyor. A alguns programadors sembla que els fa mandra obrir els fulls d’estil associats a un document. Això es tradueix en temps de càrrega elevats i en complicacions en el manteniment.

Ús de taules per a la maquetació.

Les pàgines maquetades amb taules existeixen. Tots ho sabem, no es pot amagar. I en projectes importants i recents. És una de les pràctiques més odioses. Si t’han desenvolupat un web fa poc temps, mira dins del codi font d’una de les pàgines (que no presenti dades tabulades):

• fes clic amb el botó dret del ratolí a sobre de la pàgina i
• al menú emergent selecciona “Veure codi font de la pàgina” o alguna cosa semblant.

Si comences a veure coses com <table>, <td>, <tr>… agafa el web i torna’l.

Poc respecte per l’accessibilitat.

Una persona amb deficiències de visió, per exemple, ha de poder llegir el teu web. De persones amb deficiències n’hi ha per tot arreu, no són alienes al teu negoci o empresa. A banda de merèixer tot el respecte de món, poden ser clients teus et dediquis al que et dediquis. Si t’han venut un web en Flash sense cap argument més que el del disseny, torna’l també. No et servirà de res i només te’l miraràs tu en la soledat de la nit.

Continuarà.

Se’m queden un munt de coses per dir, però ja ho anirem comentant més endavant. El que vull dir és que un web té dues cares, una que es veu i una altra que fa que funcioni i que et reporti beneficis. Però beneficis de veritat, mesurables, empresarials.

Foto de rick a Flickr

He rebut un correu i, encara que conec a la remitent personalment, he enviat el missatge a la categoria de correu brossa.

No era un correu publicitari, no era inoportú, ni portava un powerpoint de 30.000 Mb amb paisatges retocats de l’Àrtic. Era un missatge sense text amb un arxiu adjunt d’una invitació.

Algú ha enviat una invitació a un acte oficial a centenars de persones per correu electrònic, ha decidit que no calia escriure res al cos de missatge, perquè a l’arxiu adjunt ja s’explica tot, i estic segura que amb aquesta decisió ha convençut a molts que no cal que vagin a l’acte.

Rebre un correu electrònic sense text fa el mateix efecte que la propaganda d’un bufet lliure que et donen sense esma a la sortida del metro.

Internet és un mitjà immediat, viu i directe. Té unes normes bàsiques que s’assemblen molt més a les normes de la comunicació oral que no pas a les de la correspondència tradicional, per això enviar arxius adjunts i res més no ajuda gens a provocar interès pels nostres missatges. Perquè com moltes vegades hem sentit “no comunicar també és un acte de comunicació”.

Així que ja ho saps: envia emails sense missatge de text només quan vulguis que el remitent rebi un missatge d’indiferència 100% adolescent del tipus “Psè, i a mi què!”

Avui fem una xerrada en un curs d’emprenedoria de la URV. Parlarem de web corporatiu, com fem sovint, i mirarem de donar molta càrrega a la vessant comunicativa i social dels webs d’empresa, perquè pensem que encara és important difondre’n aquesta aspecte.

Deixo aquí el guió de la xerrada:

• Un web ha de tenir una funció ben clara i adaptada a les particularitats de l’empresa. Ha de ser una peça més de l’engranatge corporatiu que fa que tot rutlli: ha d’ajudar a treballar més de pressa, o a vendre més, o a reduir els tràmits administratius, o a agilitzar la relació amb el client… el que sigui, però ha de tenir una funció ben clara i l’ha d’acomplir.
• Tecnològicament ha de ser molt sòlida. Quan encara parlem d’usabilitat i d’optimització per a cercadors, ja hem de pensar en desenvolupar web per a mòbil, en adonar-nos de com la geolocalització ens proporcionarà una gran oportunitat de connectar amb els nostres clients, sempre hi quan ho tinguem en compte en el desenvolupament.
• Hem de vetllar per establir uns bons vincles amb els nostres clients. La redacció de continguts —de text, en imatges, en so… com sigui— ha de mostrar una predisposició a la comprensió. Cal que desenvolupem una gran capacitat empàtica i mostrar-la a la Xarxa.
• Els continguts són l’element més valuós a la Xarxa, i el coneixement que una empresa desenvolupa gràcies a la seva tasca és la seva millor carta de presentació.
• La Xarxa fa xarxa, és fonamental expandir una dinàmica de relació i d’intercanvi de coneixement més enllà del propi web corporatiu.
• Un web corporatiu és una eina a través de la qual l’empresa es relaciona amb altres persones, serà el reflex de la seva filosofia de treball i mostrarà els principis i la seva dinàmica. La transparència, l’honestedat i els missatges francs són fonamentals.
• Dedicació, optimisme, empatia, diàleg i treball, però sense oblidar quina funció té el web d’empresa. Cal establir un pla d’avaluació, per mesurar-ne l’efectivitat i poder fer-ho millor.

Les xerrades són a les 12h a l’aula 102 del Campus Sescelades de la URV (mapa), i a les 18h a la Cambra de Reus (mapa). Si vols i pots venir a qualsevol de les dues, hi estàs convidat o convidada.

Els meus pares van tenir molts anys una carnisseria a Salou. La meva mare, que li agradava cuidar als clients, cada any plantava un bancal de tomàquets cherry al tros, i quan estaven al punt els portava a la botiga per regalar-los als clients. El detallet feia molta gràcia i els clients marxaven cap a casa amb quatre cireretes a la bossa, assegurant que els posarien de guarnició al filet que prenien per sopar. No crec que la meva mare fos conscient que els tomàquets cherry eren la materialització d’una acció de fidelització de clients, ho feia pel gust de compartir i perquè li agradava la feina que feia.

Si en comptes d’una botiga hagués tingut una gran corporació amb milers de treballadors, el departament comercial li hagués enviat un informe amb una valoració econòmica de l’acció: amb el cost per cada tomàquet, el nombre que se’n podien regalar cada cop, un termini de l’acció i el retron de la inversió esperat.

A Internet, en les accions de comunicació 2.0, les petites empreses (sense capacitat per mantenir un gran departament de màrqueting) hauríem de saber combinar tomàquets cherry i mètrica.

Per actitud, per convicció i per essència, els professionals que tenen un petit negoci ja estan impregnats d’una actitud molt afí amb el Web 2.0: ells i elles són la veu de la seva empresa, saben tractar els seus clients, els apassiona la feina i poden transmetre aquell tipus d’entusiasme que es contagia. En fi: estan disposats a plantar tomàquets digitals per a regalar-los als clients.

Per contra, sovint s’obliden de la valoració de les seves accions. Quan s’aboquen a la projecció comercial de la seva empresa a Internet i s’acosten als seus clients per Twitter, per Facebook o per altres canals, no acostumen a tenir en compte que val la pena analitzar les seves accions, mesurar-les i millorar-les.

Estic convençuda que a la Xarxa els petits juguen amb avantatge, perquè és més fàcil aprendre a analitzar i mesurar que aprendre a ser espontani, entusiasta, amable, natural…

Crec que hi haurem de pensar força i buscar formes perquè les petites empreses mesurin i valorin el seu treball a Internet, tenint en compte la seva capacitat de treball i sense perdre el grau d’espontanietat que els fa autèntics. Si s’aconsegueix els grans tremolaran.